Hola!

En comptes d’estar informats, estem enganxats a la informació. No ho dic jo, ho diu Carlos Molina a la última newsletter de David Bonilla, i hi estic d’acord. El model de negoci actual de la majoria dels mitjans de comunicació actuals és guanyar diners per: anunci servit i, les suscripcions (en menor mesura) Aquest és un sistema pervers, que posa la quantitat davant la qualitat, i que fa que moltes notícies (informació) es redactin per guanyar clicks i servir més anuncis (pescaclics), i si les notícies han de tenir poc contingut o aportar res, doncs així sia mentre aportin gent....

Rellegint Kapuściński em trobo això: El pitjor ròssec de l’existència d’una muralla és que crea un home defensor de la muralla, engendra una mentalitat escindida que divideix el món en un d’ínfim i malvat, és a dir, l’exterior, i un de suprem i bo, és a dir, l’interior. Per acabar-ho d’adobar, no és necessari que el defensor sigui a prop de la muralla en el sentit físic. Si en porta dintre seu la imatge i respecta les normes que la lògica de la muralla imposa, pot ser-ne ben lluny....

“[…] failing to recognize that when one declares something to be inconceivable, that is a statement not about what is possible, but about what one’s mind can conceive.” "Will it go nuclear? Graham Allison, Time Magazine, Jan 16-Jan 23 Issue, 2023" Aquest és un punt clau i un error que tots, tard o d’hora, cometem en algun moment: que pensem que una cosa no pot passar no vol dir que no passi....

Se’ns fragmenta la xarxa i la conversa, i el que havia de ser una conversa mundial ha passat a ser una olla de grills mundial on qui més crida sembla que és el que més es fa sentir i ens ha donat per pensar que és qui té més raó. Error. Això no és així, però el rankisme i el voler ser-hi ens ha fet seguir (i no ens enganyem, la majoria encara hi és -o hi som, ni que sigui de passada- ) en les grans xarxes comercials, les que promocionen aquest comportament, alhora que et venen la moto de la conversa global, que la xarxa és com estar a la plaça xerrant, i no son això....

Tanquem any. Lliçó tecnològica d’enguany: la xarxa, o te la fas tu, o te la fan. Intentem tornar a la xarxa dels origens, i no tant per la tecnologia o les eines en si. L’entrada sorollosa i de trencadissa d’en Musk a Twitter a fet més evident que no podem deixar només en mans de criteris de tercers (digueu-li gent amb pasta o algorismes) com rebem la informació i quina informació rebem....

Les administracions estan presents a les xarxes socials: canals de Twitter, d’Instagram, pàgines de Facebook i YouTube, per anomenar les més habituals. És una aposta per estar més a prop de la ciutadania, de fer arribar millor la informació i els missatges, que no esperar que la gent entri a la pàgina web vist com va el comportament de tots plegats, que ens hem acostumat a que ens portin la informació en comptes d’anar a buscar-la....

Els serveis que anomenem xarxes socials son, per definició del propi negoci, tancats. De fet, tendeixen no només a ser tancats, sino a absorbir tot el que poden dels altres, a menjar-se el terreny per quedar-se amb tota l’atenció i el temps dels usuaris. Vist així, que aquests serveis es plantegin ser interoperables entre ells és bastant poc probable. És prou conegut l’exemple del correu electrònic, on diferents proveïdors ofereixen el mateix servei, i tu pots enviar i rebre correu de qualsevol altre proveïdor… Correcte, però no vàlid perquè els proveïdors de xarxes socials no ofereixen un servei estàndar, ofereixen la SEVA xarxa social, amb continguts i característiques diferents de les altres, i sense ganes d’interactuar-hi (per més que gairebé tothom estigui repetit a les mateixes, a grosso modo)...