Ecologia

La COP30 s’ha acabat, i deixa mal regust, pitjor de l’esperat. S’han aconseguit coses, però vagues, voluntaristes, i sempre de futur. Res concret que permeti actuar ja, que aporti mecanismes nous, per millorar la situació actual del medi ambient, per resoldre les causes dels problemes actuals. Era esperable no fer castells a l’aire, que no sortirien acords gaire concrets per limitar l’ús del combustibles fòssils (tan de bo!), però d’aqui a ni esmentar-los, hi ha un tros. La pinça i pressió que han estat fent els petro-estats, petrolieres (enviant milers de lobbistes) i el poc interès de governs escorats a dreta o molta-dreta ha donat un resultat de resolucions aigualides, per més que alguns governs i organitzacions hagin treballat de valent. ...

A punt d’arrencar la COP30, amb els objectius de París convertits en paper mullat: ens hem passat pel forro l’objectiu d’un calentament màxim de 1,5º graus, i anem de pet a un de 2,8º segons la pròpia ONU. Les crides que es fan, apel·lant a nobles valors, coratge, tenir cura de les nacions més pobres i per intentar donar veu a la gran majoria no humana del planeta, que ens sofreix i ens suporta, serviran per alguna cosa? Això hauria d’estar ocupant tots els titulars, hauria d’estar fent que tots els dirigents mundials estiguessin buscant solucions, no només ara per la COP, si no per la supervivència de la nostra societat. ...

Tot just he acabat de llegir “La vida secreta dels arbres”, de Peter Wohlleben1. Presenta els arbres, el bosc, com una comunitat: no és un lloc on creixen arbres individuals, uns al costat d’altres, si no comunitats d’arbres, que es comuniquen entre ells, que col·laboren, que creixen plegats, que generen les seves pròpies condicions, que tenen el seu propi temps, les seves malalties i les seves forces; que s’aprofiten uns d’altres2… no son només el que veiem si no el que hi ha sota terra, que la vida al bosc és, sobretot, sota terra, en arrels, fongs i animalons minúsculs; que existeix un equilibri en constant evolució. ...

Les nostres ciutats son deserts. No és només l’efecte illa de calor, el formigó que ens foragita, el de vegades desastrós urbanisme que no facilita la vida o l’alienació de l’entorn. Hem construït les ciutats modernes d’esquena al terreny, no ja al territori que l’envolta, si no al terreny on son. Hem aïllat amb ciment, totxos i asfalt unes superfícies immenses, on ja podem parlar de percentuals d’un dígit sobre el territori total del país (un 2.5% d’Espanya al 2017), deixant només forats microscòpics (els arbres urbans i els escocells) i petites superfícies (algunes places toves, alguns parcs), com a testimonis del que hi havia abans. ...

Quan era petit, un personatge de la tele deia que “els petits canvis son poderosos”, i ho feia per explicar-nos que cada petit gest que féssim ajudaria el planeta a millorar, a tenir uns boscos i unes ciutats més sanes. El bo del Capità Enciam, fent-nos millors, creant consciència, i fent molt bona feina. Però el missatge del Capità Enciam ja no serveix, els reptes son massa grans. Hem de seguir fent tot el que podem i estigui al nostre abast en el dia a dia: separar, reciclar, no consumir, comprar a doll i no ultra-envasat, caminar i usar transport públic, vigilar amb aigua, llum, calefacció… . ...

Fa uns dies em demanava la meva filla si el veure vídeos en streaming consumeix molta energia, que ho havia sentit en algun lloc. I em poso a explicar-li que si, que el fet que cada vegada que piquem un vídeo, o que l’autoplay de l’Insta o del Twitter s’activa, fa que hi hagi d’haver en algun lloc una màquina permanentment engegada per servir la nostra petició, que pot arribar en qualsevol moment, i que aquesta màquina té altres màquines que la vigilen, que li fan còpies de seguretat, que té servidors redundants, que diferents vídeos poden venir de diferents llocs que estan sempre engegats, que aquests ordinadors generen calor que cal dissipiar i que per tant cal tenir equips de refrigeració que consumeixen encara més energia, que pel mig, pel camí, hi ha més ordinadors que dirigeixen la petició i la resposta, controlen la seguretat, fan controls, validen que la informació arribi, i que després tot això arriba als nostres mòbils o ordinadors, que consumeixen energia, també a través dels routers de casa que els tenim sempre engegats també, i a això cal afegir que sempre volem estar al dia i que per tant els mòbils fan permanentment peticions d’informació, per veure si hi ha coses noves (penseu en missatgeria ), que fa que sempre hagi d’estar tot funcionant… ...

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin. D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt. Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza. ...

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser. A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimat. ...

) Primer, aquesta crisi ens està caient al damunt molt més de pressa del que es reconeix públicament.[…] Segon, tot això sobre canviar les bombetes i conduir menys, si bé és útil per conscienciar la gent i dóna una certa sensació de control sobre el destí, pràcticament és irrellevant o no influeix en el resultats d’aquesta crisi. Hem de descarbonitzar completament les nostres economies.[…] Tercer, és il·lusori pensar que realment podrem complir aquests terminis.[…] ...

És llaminer seguir les novetats que s’han presentat al MWC… aparells , complements, serveis, esquemes, idees: tota la potència d’una indústria que té molt camí per córrer i per créixer, i que sembla que ha sabut trobar, com cap, l’equilibri entre l’economia de l’abundància de la xarxa (serveis) i l’economia de l’escassetat del món real (recursos finits), tot generant la necessitat de nous aparells en base al disseny i les possibilitats de fer-los anar. ...