El Rei Sol demana pleitesia, abnegació total i idolatració. I com en l’antic règim, hi ha qui està disposat a tot això i més per seguir gaudint dels seus beneficis, a costa del patiment de la resta. Ens pensàvem que havíem abolit les velles monarquies absolutistes, que la democràcia s’escampava pel món i que la societat avançava, a poc a poc, a un punt de drets i obligacions igual per tothom. ...
La COP30 s’ha acabat, i deixa mal regust, pitjor de l’esperat. S’han aconseguit coses, però vagues, voluntaristes, i sempre de futur. Res concret que permeti actuar ja, que aporti mecanismes nous, per millorar la situació actual del medi ambient, per resoldre les causes dels problemes actuals. Era esperable no fer castells a l’aire, que no sortirien acords gaire concrets per limitar l’ús del combustibles fòssils (tan de bo!), però d’aqui a ni esmentar-los, hi ha un tros. La pinça i pressió que han estat fent els petro-estats, petrolieres (enviant milers de lobbistes) i el poc interès de governs escorats a dreta o molta-dreta ha donat un resultat de resolucions aigualides, per més que alguns governs i organitzacions hagin treballat de valent. ...
A punt d’arrencar la COP30, amb els objectius de París convertits en paper mullat: ens hem passat pel forro l’objectiu d’un calentament màxim de 1,5º graus, i anem de pet a un de 2,8º segons la pròpia ONU. Les crides que es fan, apel·lant a nobles valors, coratge, tenir cura de les nacions més pobres i per intentar donar veu a la gran majoria no humana del planeta, que ens sofreix i ens suporta, serviran per alguna cosa? Això hauria d’estar ocupant tots els titulars, hauria d’estar fent que tots els dirigents mundials estiguessin buscant solucions, no només ara per la COP, si no per la supervivència de la nostra societat. ...
Centres de dades i guerra híbrida La nostra societat global està suportada per estructures molt centralitzades i alhora sensibles: línies elèctriques, abastiments d’aigua, pantans, centres d’energia (carbó, petroli, atòmica), punts de logística concentrada, cables submarins, centres de dades… Si ja hem patit (hauriem de patir, de fet, encara) amb els combats prop de Zaporijia, ara els cada vegada més segurs sabotatges als gasoductes NordStream 1 i 2 encara ens ho haurien de deixar més clar, i els espionatges via el programa Prisma amb la connivència de grans empreses, els intents de punxar cables submarins o fins i tot les trencades accidentals de fibra, fan que tot plegat sigui molt més fràgil del que sembla. ...
Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà. Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història… ...
) Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països. Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics. ...
Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal… A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important: Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania. Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments. En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent. ...
El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya. El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello. ...
Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?). ...
Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any. Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia ), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra. ...