dades

En el món de la tecnologia d’avui en dia, l’obsolescència programada és un fet. Ningú fa bandera d’utlitzar-la però, misteriosament, les coses caduquen, o deixen de tenir suport, per usar un eufemisme industrial. Tot és software, i per tant, si el software que controla un hardware (i tot és hardware, sigui un cotxe, una tele, un mòbil, la RaspberryPi que fas servir de nanoservidor a casa, la nevera connectada o l’endoll controlat per wifi) es queda sense suport, allò que podria seguir funcionant sense problema,[¹] pasa a ser una andròmina poc més que inútil o totalment insegura (no se sap què es pitjor)....

A voltes amb la seguretat en un món digital cada vegada no ja més interconnectat, sinó més independent de nosaltres i alhora més extractor de les nostres dades. Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem....

El 2004 Apple comprèn que el benefici està en la venda de l’objecte nòmada i no en la de les dades que hi circulen, que han de ser bàsicament gratuïtes […] Jacques Attali. Breu història del futur. (Ara Llibres, 2007, pàg. 95) La cita i el llibre tenen uns anys, no gaires, i el temps l’ha desdit: en treure el 2007 l’Iphone el mateix Apple acabarà veient que el negoci no està en l’objecte, sinó en les dades....

Independentment de com acabarà el bloqueig pressupostari del govern americà, les conseqüències immediates i visibles han estat el tancament de serveis no essencials com parcs o museus… i uns quants llocs web. L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar: No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació....

Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent....