infància

Nadal a tocar. Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos. Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista....

Miro als meus fills, que juguen al parc. Tenen nou i gairebé cinc anys, i corren, salten, riuen i s’enfaden entre ells, són feliços, son nens. I de sobte em salta al cap la idea que hi ha d’altres nens al món que amb la seva edat estan treballant, picant pedra, remenant les escombraries, o en situacions pitjors. Nens que no poden ser nens. Quina sort tenen els meus. Quina sort tenim nosaltres....