Món

Tenim el lleig costum de treure’ns de sobre tot allò que no ens agrada o que ens dóna massa feina; fins i tot li hem aplicat una paraula d’allò més àtona: externalització. Externalitzem les feines feixugues o les que no aporten valor, les despeses mediambientals, fins i tot la nostra responsabilitat quan mirem cap una altra banda i no veiem la pobresa que hi ha a casa o a altres bandes del món. Posats a externalitzar, sembla que fins i tot en un moment ens ha donat per descarregar-nos-en i deixar-la en mans d’alguns impresentables interessats (no tots, no tots). [+]...

Com ha de ser estudiar el cònclave des del punt de vista de les xarxes o de la sociologia? A banda de les curiositats de la cerimònia o del propi procediment electiu(* ), aquesta elecció és un delicat equilibri entre grups d’interessos que finalment conflueixen en un home que els ha de representar tots… teòricament. Que aquesta representativitat després no sempre és fàcil i està subjecta a pressions i que el xoc entre diferents maneres d’entendre el conjunt continua a posteriori ja ho hem vist també. [+]...

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables. I quan hi hagi fumata blanca, què? El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares. [+]...

Timbuctú, la mítica, ha perdut un més dels seus tresors: a la destrucció d’algunes antigues mesquites, s’hi afegeix ara la desaparició d’una importantísima biblioteca on es guardaven documents irrepetibles. Aquest atac sense sentit a un patrimoni cultural únic no es més que una altra mostra d’on arriben els fanatismes, les visions intransigents: entra a la mateixa categoria que la destrucció dels budes de Bamiyán, la crema de la biblioteca de sarajevo, la crema d’un corán per part d’algún pastor americà o les cremes de llibres als anys trenta, per citar algun exemple. [+]...

Interessant article a la revista Time de Fareed Zakaria sobre el món que vé al 2012: Estats Units no pot dirigir el món sol, però ningú ha sortit per ocupar el seu poder i, el més interessant, sembla que ningú ha de sortir: It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence. Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se? [+]...

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres. Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola? ), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim ), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí ), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa. [+]...

Els problemes que estan tenint al Japó amb les centrals nuclears son deguts al calentament del nucli dels reactors, perquè els abastiments dels circuits de refrigeració s’han trencat. Podrien les piles nuclears portàtils ser més segures en aquests casos? Si deixem un moment la seguretat de banda, aquestes piles poden distribuir-se pel territori, son autocontingudes, de menor tamany i per tant de més fàcil instal·lació (i més fàcil reparació de la seva infrastructura o, en cas molt greu com l’actual, transport a un altre emplaçament), poden ser escalables (per oferir més potència o disminuir-la, com un joc -arriscat- de construcció ), i fins i tot poden construir una xarxa més resistent a catàstrofes per estar repartides pel territori… [+]...